Malgrat que la llei reconeix el dret d'acabar els estudis en el pla en què s'ha començat una carrera, aquest dret només es veu reflectit a nivell burocràtic, ja que per a les universitats no és viable mantenir les assignatures dels plans vells i dels nous de manera simultània. Una de les solucions més utilitzades és assimilar assignatures de les velles titulacions a la docència de les de la nova. Aquesta pràctica comporta un greuge als estudiants de titulacions antigues, que es reflecteix en una disminució de les hores de docència i la manca d’aprofundiment en la matèria, degut al canvi d’enfocament docent.
No hi ha una equivalència entre els plans d’estudi de les llicenciatures, diplomatures i enginyeries i els de la titulació de grau. Aquests serien equiparables afegint el màster de formació específica a la formació generalista dels graus.

Un altre aspecte important a tenir en compte dins el canvi de plans d’estudi és el de les categories laborals. En funció del nivell de la titulació existeixen unes categories estipulades dins el mercat laboral, tant de condicions contractuals com de salari. Amb l’entrada de la nova estructuració de titulacions de grau, l’anterior classificació quedarà obsoleta, i encara no s’ha establert una futura categorització. Cal dir que tampoc existeix cap garantia de les característiques que aquesta nova classificació tindrà.
En aquest context, podem observar la problemàtica que està sorgint a països com Itàlia, on ja han acabat les primeres promocions de graduats, i que estan tenint seriosos problemes d'accés a llocs de treball amb categories equivalents a les velles titulacions, a causa del no reconeixement de la seva formació com a una titulació equivalent, sinó com a inferior.

Segons el Reial Decret on s’estableix les diferents titulacions universitàries, la titulació de grau està orientada a la formació  en competències de caràcter transversal i a la capacitació pel món laboral, i que fins ara era una tasca formativa delegada a la Formació Professional (FP). La funció professionalitzadora de la universitat, tractada com inherent al seu origen, és en realitat molt recent. Va ser formulada arrel dels canvis de les reformes dels anys vuitanta, concretament al Regne Unit.

La titulació de màster es defineix al RD com a formació avançada orientada a l’especialització acadèmica o professional, aquesta concepció és equivalent al que fins ara eren les titulacions universitàries de llicenciatura, diplomatura i enginyeria. Aquesta equivalència està ja reconeguda pels governs de diferents universitats o per l'Asociació Catalana d'Universitats Públiques, així com també per l'Estat.

Al marge d’aquesta problemàtica, trobem les titulacions que habiliten per les anomenades professions regulades, com medicina, veterinària, dret o enginyeries. En totes elles predomina una mateixa tendència: per a poder tenir les atribucions professionals que abans s’obtenien amb les titulacions pertinents de diplomatura, llicenciatura o enginyera, caldrà cursar un grau i un màster. La única excepció és la titulació de grau de medicina, que enlloc de durar 4 anys, tindrà 6 anys de durada, igual que l’antiga titulació, i que tindrà 360 crèdits ECTSNova moneda única acadèmica europea. Comptabilitza 25 hores de treball de l'estudiant, del les quals s'estima que un 30% seran de docència presencial. Fins ara el sistema de recompte eren els crèdits eren de 10h de docència presencial. L'establiment de l'ECTS no garanteix cap equiparació d'estudis, és la substitució de les taules comparatives ja existents per als estudiants Erasmus. Comporta un encariment del servei prestat per la universitat. Es sol anunciar com una mesura per tal de "valorar el treball de l'estudiant" tot i que ja abans els estudiants estudiàven i feien treballs fora de l'aula sense haver de pagar per això, només pel servei rebut com a docència presencial per personal qualificat (docent)., i no 240 com la resta de graus.

La primera gran diferència és la quantitat d'hores lectives, que és molt inferior a les titulacions de grau (unes 1000 hores menys en tota la titulació). Aquesta diferència pot comportar tres conseqüències: en primer lloc és possible que la quantitat de temari explicat per un professor disminueixi significativament o bé que es redueix iel temari donat a la titulació, també hi ha l'opció de fer recaure aquesta formació restant en el treball individual de l'estudiant. En aquest cas, el nivell d'aprofundiment i comprensió del mateix temari és menor ja que l'estudi individual no té la dimensió docent que tenen les classes pressencials.

Una altra gran diferència és el condicionament en la planificació de la dedicació a l'estudi. A les noves titulacions hi ha un reforçament de la modalitat de docència amb assistència obligatòria, és a dir, a cada classe es penalitza els estudiants que no hi assisteixen, fins al punt d'impedir aprovar als alumnes amb índex relativament baix d'assistència. Si bé aquesta mesura incentiva a l'aprofitament de la matrícula, no té en compte les múltiples realitats que poden tenir els estudiants universitaris, creant així dificultats per a poder aprovar a determinades persones, que per raons diverses no han pogut mantenir una assistència regular, quan aquestes poden haver adquirit igualment els coneixements impartits a l'assignatura. Encara que un estudiant decideixi mantenir la matrícula en el pla d'estudis antic, les universitats no ofereixen una forma d'avaluació diferenciada a la de grau.

Un altre factor que condiciona la planificació dels estudiants és l'anomenada avaluació contínuada. Aquesta no només obliga als estudiants a assimilar progressivament els coneixements de l'assignatura, sinó que imposa una temporalització determinada i uns ritmes de feina i treball que no responen a les diferents realitats de la gran varietat d'estudiants que cursen una carrera. El seguir el ritme imposat, tant d'estudi per les proves periòdiques com de treball per les entregues contínues, esdevé forçós per tal de poder aprovar. Aquesta forma d'avaluació  no avalua els coneixements adquirits sinó el moment i la forma en què s'adquireixen, fent que sovint aquesta avaluació continuada avaluï més l'estil de vida de l'estudiant que no pas el nivell de formació i aprofundiment que aquest és capaç d’assolir. En aquest sentit la forma de puntuació de l'avaluació continuada no avalua el progrés que fa l'estudiant sinó que es limita a ser una simple mitjana de les proves que s'han anat realitzant al llarg del semestre.